SONETS  

  A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil.

  A l'hermosura d'una donzella nomenada Madrona, passejant-se pels camps de Barcelona, present son amant. 
  A una devoció de frare i monja
  Amonesta la joventut que no s'aficioni a la humana hermosura sinó  únicament a Déu i sos sants.
  Repèn una mare a sa filla perquè anava a un estudiant que la bastonejava.
  A una senyora descolorida
 Donau-li lo govern de la vostra escola
  Queixes de un amant vent-se tan ultrajat del Déu de amor
  Elogia un galant la hermosura d'una dama
  Queixes de un galant a una reixa perquè impedia lo veure a una hermosa  encomanada.
  Quexa's l'autor de l'abundància de poetes
  Al desdenyós mirar d'una dama
  Tant si baixes la vista vers la immunda  (Al crític lector)
  Al desdeny d'una ingrata
  A una donzella a qui contemplava a son amant molt trist quan ella anava a cercar aigua a la font
  A una monja gravada de verola

sortida

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE
QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT
AB UNA PINTA DE MARFIL

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de pendre'ls treves ganes me venien.

A LA HERMOSURA D’UNA DONZELLA
NOMENADA MADRONA, PASSEJANT-SE PELS
CAMPS DE BARCELONA, PRESENT SON GALANT

Per eixos ulls te jur, gentil Madrona,
que no veig ab los meus cosa que sia,
des de que amor volgué que et vés un dia
fertilitzar los camps de Barcelona:

Estaves tan bonica que Pomona
per los camins floretes espargia,
solemnitzant la molta gallardia,
que el cel volgué cifrar en ta persona.

Fins a les seques plantes rebrotaven
i, alegres de mirar coses tan belles,
les de tos peus, contentes, adoraven.

Jo, fet un pom d’amor, estava entre elles,
mirant que les que més m’enamoraven,
eren de ton bell cos les meravelles.

Una amorsa junta, un desposori
(que és pecat fer  judici temerari)
celebre's vui ab crit extraordinari
des de l'Euxino al sacro Promontori;

sàpia lo món com, dintre un locutori,
fent una reixa ofici de vicari,
trava la mà carnuda de fra Hilari
ab la de sor Mirlada, que és de vori;

i, juntats per a en u, tras del llarg dia
vingué la nit, i  els novis se colgaren;
mes no junts, que una milla al mig se posa.

Ab basques cada u en son llit rabia,
i, al fi, lo matrimoni consumaren
somiant los dos una mateixa cosa.

AMONESTA LO AUTOR A LA JOVENTUT
QUE NO SE AFICIONE A LA HUMANA HERMOSURA
SINÓ ÚNICAMENT A DÉU I A SOS SANTS

Flaca parcialitat de ma ventura
de enemics poderosos rodejada,
on va aqueixa esperança mal fundada
per glòria incerta i pena tan segura?

Què vana presumpció, què desventura
te anima a la conquista senyalada
del gust mortal, essent tan desditxada
que para en miserable sepultura?

Si de la humana sort més poderosa
a la més débil, ab igual tristesa,
veus queixar-se a tothom de la Fortuna,

muda l'intent, camina valerosa
a conquistar la perfecció i bellesa
de Qui porta entre peus al sol i lluna.

REPRÈN UNA  MARE A LA FILLA
PERQUÈ ANAVA A UN ESTUDIANT QUE LA BASTONEJAVA
 

"D'eixos cabells tan pentinats debades
per al gust d'un traïdor que d'ells no gusta,
sinó quan per la causa més injusta
te n'arranca del cap llargues manades;

d'eixa llet entre roses encarnades
que a tants gusts ha donat causa tan justa;
de l'armari que sols ne tens la fusta;
¿com les mans d'un ingrat n'has adornades?"

"Callau mare", respon, "que sou caduca;
que en los brocats més fins cau esta taca,
i, tras gran tempestat, ix clar lo dia;

que, si ara em destrueix com a matxuca,
restituirà algun temps com ardiaca;
que si no em volgués bé no em pegaria"

 

A UNA SENYORA DESCOLORIDA

Per a curar de rael, senyora mia,

aqueix color trencat, que ha tant que us dura,

he oit a dir que tota trencadura

fàcilment un braguer la remedia.

Cenyiu-vo'l, que, si ho feu, de dia en dia

veureu que lo marfil d'eixa blancura

cobrarà el color viu de rosa pura

que als ulls de tot lo món, cause alegria.

Jo us sé una mà tan ben exercitada,

tan secreta i lleal qual vos importa

per a la cura i vergonyós recato.

De un petit "ai", quan molt, sereu curada,

un "ai" que dos mil gusts juntament porta;

Feu-ho, si no per gust, per lo barato!

DONAU-LI LO GOVERN DE VOSTRA ESCOLA

Donau-li lo govern de vostra escola
que, si lo sol de la virtut, que es cria
dintre son noble pit, tals raigs envia
des de l'Orient de sa puerícia sola,

si vui ab vostra gràcia trepa i vola
fins al zènit de vostra acadèmia,
causarà en ella un tal alegre dia,
qual mai se veu en la terrestre bola:

Ab sos raigs lluminosos, dissipades,
fugiran les tenebres de ignorància
i, entre altres mil efectes generosos,

 veureu de les nacions més apartades
venir, per a gosar de tal ganància,
a Lleida, fills de princeps poderosos.

Amor, que de mon bé ja no s'empatxa
després que m'ha ferit ab mortal fletxa,
dóna a mon cant lo punt de trista endetxa
puix per al lloc de penes me despatxa.

En vostres ulls, que cada u és una atxa,
ja no em mostra la Mort tapada i quetxa,
sinó ab aquella fúria que l'arc fletxa
contra mon pit lleal, que ab rigor tatxa.

L'ànima, per senyal de gran desditxa,
ab una rossegant i negra clotxa
de funeral baieta s'encaputxa,

i el surtidor del cor tanta aigua esquitxa
vent que l'ha traspassat tanta garrotxa,
que al seu dol me convida la caputxa.

ELOGIA UN GALANT
LA HERMOSURA DE UNA DAMA

Sou, oh Nise, la suma de bellesa
on, totes juntes, contemplar-se poden
les mostres del vestit que a Flora broden
seda i agulla de Naturalesa:

Clavell la boca, olor de camuesa;
als ulls, dos ulls de lliris se acomoden;
tot lo demés, ab dolces bandes, roden
les roses i jasmins, ab sa puresa.

Puix, ¿qué diré de la bellesa rara
del jardí de aqueix pit, que sempre hi neva
i sempre está cubert de maravelles?

No com les altres, que la sort avara
dintre de un dia la bellesa els lleva:
que divines i eternes són aquelles.

QUEIXES DE UN GALANT A UNA REIXA
PERQUÈ LI IMPEDíA LO VEURE
A UNA HERMOSA ENCOMANADA

Reixa cruel, que la claror divina
que mos ulls cerquen com a glòria sua
entre eixa espessa nuvolada tua
cubres, i causes ma fatal ruina!

No degué eixir de la ordinària mina
eixa matèria forta, odiosa i crua,
sinó de algun volcà per on traspua
la infernal flama, a ton miner veïna.

Però, qué dic? Oh, reixa generosa!
En gràcia de mes queixes faç mudança
i, arrepentit, adoro la duresa:

Ja no el vull dir cruel, sinó piadosa,
puix tu sola has pogut, en ma venjança,
la que a mi em té pres, tenir-la presa.

QUEIXA'S LO AUTOR
DE LA ABUNDÀNCIA DE POETES

Plantant llorers, junt a les cristallines
limfes que foren del Pegàs unglades,
estaven, una de estes matinades,
les muses, fetes unes clavellines;

veu-les Apol·lo i, com ja les divines
colors de aquelles cares delicades
mostrassen clarament quant fatigades
restaven de plantar les pobres nines,

volgué'ls dar entenent que se ofenia
de trobar-les a totes tan distretes
dels oficis tocants a ses persones;

i, per disculpa, li digué Talia:
«Ja són tants los que vui fan de poetes
que ens faltaran llorers per a corones."

AL DESDENYÓS MIRAR DE UNA DAMA

Si los raigs ab què a penes me tocàreu
de la llum celestial de aqueixa cara,
perquè mon tendre cor no se abrasara
ab tal pressa, Senyora, els retiràreu,

una piadosa crueltat usàreu:
Juntament fóreu pròdiga i avara,
puix, escusant un mal, que bé causara,
de mil béns i dolçures me privàreu,

quan més que, sin mon fat venturós era
(o Ídol de mon gust, ingrata amada),
que fósseu ma tirana i homicida:

Cert, morir per morir, més me valguera
que lo foc amorós, no la gelada
del desdeny, acabàs ma trista vida.

AL CRÍTIC LECTOR

Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai s'ha avingut la llum serena
ab les tenebres de la nit profunda,

com si mires el cel, on claror abunda
seguint dels signes la daurada vena,
o en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;

tant si te'n vas a la terra freda,
que un pàl·lid sol, amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci més abrasa,

si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre, fidel lector, seràs un ase.

AL DESDENY DE UNA INGRATA

Agraciada senyora de cos prim,
així per ell me veja jo enfilat,
com és de mes potències adorat,
i com tal sort més que la vida estim!

Traeu-me de les tenebres de aquest llim,
a on eixes mans me tenen sepultat,
i, plenes de bellesa i crueltat,
contínuament me estan donant sublim;

si com a esclau meresc tan gran rigor,
com a lleal la llibertat meresc,
puix sois per a rendir-te-la la vull:

Agenollat t'está pregant lo amor,
obeeix lo amor, puix lo obeesc,
que ara és lo temps mentres la sang nos bull.

A UNA DONZELLA A QUI CONTEMPLAVA
A SON AMANT MOLT TRIST QUAN
ELLA ANAVA A CERCAR AIGUA A LA FONT

Per aigua anava lo meu bé un cert dia
i foc ardent per los seus ulls llançava,
i en los meus, ab qué atent la contemplava,
omplir los cànters fàcilment podia.

Lo raig de l'aigua, que més clar eixia,
com qui li diu regalos murmurava,
i quan la delicada mà banyava
la neu que va fonent-se pareixia.

A un extrem arribí tan insufrible,
i als raigs fogosos de sa bella vista
tant se'm cremava l'ànima afligida,

que, per a mitigar lo ardor terrible,
entrà en un cànter, i restà, la trista,
en ànima de cànter convertida.

A UNA MONJA GRAVADA DE VEROLA
 

Mala pasqua us do Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!

De alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta),

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta!