ELOGIS
EN VERS AL
RECTOR DE VALLFOGONA
|
|
|
|
|
|
Serafí Pitarra (1870) |
|
|
Del Rector de Vallfogona, |
Fontanella
(1643) |
Baixa, tu, musa bufona, Joan Làrios (1859?) |
Francesc Ubach
(1877) |
Carsèlio (1700 ?)
|
Qui en Pau no coneix? Tot Barcelona
|
|
||
|
||
|
L'oreig de Tortosa lo Numen besava, lo Numen poètic, gentil i festiu, de gràcies tant belles que estels eclipsava, com sol de l'estiu. Vicens s'anomena, puig vens en les lluites que Apolo congria per dins lo Parnàs; és mestre de lira que toca de cuites sens perdre el compàs. Ensems atresora rics dons de Minerva, que fama li donen de gran orador: fluent en paraules fins perla els brins d'herba sa boca riu d'or. Gemats rulls coronen sa pensa espaiosa; sos ulls que rielen com llum del matí esguard a sa cara li donen d'hermosa com cel purpurí. Del món lo gronxava la mà falaguera hurís fantasiaven son cor encisar. Ell trenca les ares d'humana fal·lera pujant a l’altar. Com tórtora que escapa de llaç enganyívol, desplega ses ales, buscant soledat; fador li donava lo pler del món frívol, del món desflorat. Sort tens, Vallfogona, de ser escollida per estre poètic y buc rectoral del savi Garcia. Tindràs amb ell crida de glòria immortal. Adam genesíac apar que és Garcia: corrandes li canten a posta de sol les aus que ell arrua amb sa melodia d'humil rossinyol. Molt bo li donaven la cèlica albada, l'anyívola caça d'aquell paradís, les clares fontanes de fresca melada i és veia feliç. |
Regnant la innocència molt bé tot li esqueia la plaça és teatre del drama xocant de Bàrbara verge. Lo poble allí feia de llest comediant. Platxèria li dava l'ombra d'un arbre, igual que les tretes de son escolà, través com Cupido. Cantant diu lo marbre lo molt que l'aimà. Torneigs de poetes lo Rei convocava; demana a Garcia que hi doni bon toc: llur sàtira als èmuls corn vespa els clavava fiblada de foc. L'enveja els transforma, o la injusta venjança, d'amics en malèvols, pitjors que el corcó. Quin premi li donen, com justa lloança? Verí d’escurçó. Malhajan tals genis, nissaga de Judes malhajan tals feres que maten a Abel. Les llars catalanes estan commogudes: Son plany puja al cel. Com llum que s'acaba treu ell més clarícia; com cigne que expira refila un cant nou; d'amor Déu canta, a Déu sa delícia, que el treu aquestjou. Lo ploren sos orfes i aimats feligresos, les fonts i les selves i els gais rossinyols; lo dol sos pits ascla, deixant-los malmesos com tendres mallols. És mort!. No, com fènix reviu ple de glòria en nostres Talies, en nostres Orfeus, en nostres fatxades, en nostra memòria i en nostres Liceus. Miquel Piera (1904)
|
|
|
Climent Forner (1975) |