RONDALLES DEL RECTOR DE VALLFOGONA

 

Estem vivint una època on la tradició oral va de baixa. L'oferta de premsa, ràdio, televisió, vídeo i les utilitats de multimèdia predisposen a deixar de banda el relat oral de contes als menuts. Anys enrere la rondalla, l'anècdota, el conte... s'explicaven de pares a fills, d'avis a nets. Malauradament això ara no és així, les noves tecnologies han foragitat aquell entranyable costum tan familiar. És ara ja ben poc freqüent l'explicació de contes als menuts.
Les historietes del Rector de Vallfogona, que tanta popularitat tingueren, van aconseguir una extraordinària difusió per tot Catalunya. De fet la fama popular del Rector, ben segur que li ve més pel seu ingeni, la rauxa, les capcioses ocurrències amb les que captivava ràpidament l'auditori que no pas per la seva producció literària.
Sovint la trama de les anècdotes es basa amb altercats entre el Rector i el bisbe, amb la majordona o amb l'escolanet. Són relats que oralment van anar passant de generació en generació. Temps enrere encara era força corrent de conèixer-ne algun acudit  o haver-ne sentit parlar. Així era la popularitat F.Vicent Garcia conegut com el Rector de Vallfogona.
 


Tot seguit exposem dues rondalles de record personal.

Les perdius de la festa major

La majordona i el senyor bisbe

  Aureli Campmany, fa cent anys, explicava així un conte


El famós folklorista, escriptor i promotor cultural, Aureli Capmany (1868-1954), fa gairebé cent anys, va tenir l’ocurrència de enregistrar una rondalla del Rector que avui encara podem escoltar.  En aquella època el sistema més innovador era la gravació en un disc de pedra i escoltar-ho amb un gramòfon.
Ell mateix fou el narrador de El Rei i el Rector de Vallfogona.
  
Per l'audició cal clicar la imatge


Contes narrats per n'Albert Estengre

A continuació presentem un parell de  àudio-visuals narrats amb la gràcia de n'Albert Estengre. Ell és un destacat rondallaire que actua per tot arreu, delectant a petits i grans, pels col·legis, a biblioteques, teatres, bars, casals d'avis...  És un veritable professional de la narració de contes.  Realment hom s'impressiona en assabentar-se de seva copiosa producció.  Ha creat una llista interminable d'espectacles a partir de temes de Pere Calders, Aureli Campmany, Alícia en terra de meravelles, Shakespeare, Ramon Llull, El Patufet, Germans Grimm, Viatges d'en Gullivert i molts d'altres.  En àudio-visual , ens explica dues contalles del famós Rector de Vallfogona.
El conte de La majordona, aquí recollit, és un esquetx d'un muntatge teatral que ell mateix ha escenificat amb el grup Agulles d'Estengre.

La majordona del Rector de Vallfogona

Les perdius del Rector de Vallfogona


I últimament s'afegeix una breu mostra d'historietes de les moltes que va compilar en Joan Amades, eminent estudiós dels costums i tradicions catalanes,  Procedeixen de l'obra que l'autor publicà amb el títol de El Rector de Vallfogona.

Textos d'en Joan Amades

Dinar amb el senyor Bisbe
Quan va tractar de porc al Sr. Bisbe
Correctiu a la majordona
Epitafi a una donzella
Festa poètica amb el rei
Quan el van substituir a la rectoria
Com va enganyar al Sr. Bisbe
De com va ser més llest el Rector que l'escolà
De la passada de les figues i l'escolà



 


Del dinar que la seva serventa féu
 pel Senyor Bisbe

"Un dia de cop i volta es presentà a Vallfogona el Senyor Bisbe. El Senyor Rector estava tot malhumorat perquè no tenia res preparat per rebre'l bé. Quan més consirós estava se li presentà la serventa li preguntà què havia de fer per dinar i el rector li contestà que fes l'acostumat. I heus ací que com que tenien un gosset que el senyor rector s'estimava molt, que li deien l'Acostumat, la serventa el va coure i el serví a taula pensant que era el millor que el seu amo podia oferir al Prelat, tota vegada que era una de les coses que més estimava."

 

 


De com va tractar de porc al bisbe

"En una de les visites pastorals que el bisbe efectuà a Vallfogona, fou molt ben rebut i molt ben tractat per part del Rector tant que en lloc de passar-hi un parell de dies com tenia propòsit, el bisbe s'hi passà tota una setmana. Quan se n'anà el Rector l'acomiadà amb gran atenció i gentilesa i així que hagué caminat deu passes el Rector exclamà:   "Adéu porc". El bisbe es girà indignat i demanà explicacions al Rector, que li contestà que tenia recollits uns diners per poder comprar un porcell, criar-lo i, per poder-lo ben festejar, se'ls havia gastats i restaria per tant sense porc. El bisbe donà al Rector els diners necessaris perquè pogués comprar un porcell i criar porc."

 

 


Del correctiu que donà a la majordona

"Un dia que plovia molt, el Rector de Vallfogona hagué de sortir i tot ell es va enfangar. L'endemà en anar-se a vestir trobà les sabates, el manteu i la sotana tot brut de fang. Preguntà a la majordona per què no ho havia netejat i aquesta li objectà que com encara plovia i havia de tornar a sortir es tornaria a embrutar i que de res no serviria d'haver netejat la roba. El Rector callà, i arribada l'hora se n'anà i s'emportà la clau del rebost. La majordona ho advertí i el cridà per tal que li donés la clau, puix que si se l'emportava no podria fer el dinar. El Rector es limità a contestar-li: -- No et cal pas dinar puix que al vespre tornaràs a tenir gana. I se n'anà amb la clau."

 

 

 


De l'epitafi que va dedicar a una donzella

"Hi havia una donzella per la qual el rector de Vallfogona sentia gran simpatia i certa preferència. La noia es va morir i el Rector, en saber-ho, quan feia ja temps que era morta, li dedicà aquest epitafi:

+
Tu, noia bella i bufona,
que, tant en vida com en mort,
has lograt fer anar de tort
el rector de Vallfogona.

El bisbe va saber que havia fet aquest epitafi i el va cridar per tal d'amonestar-lo i per a dir-li que no esqueia a un capellà fer un semblant epitafi. El rector li contestà que no hi veia res de pecaminós, que el vers reflectia la pura veritat. La donzella era encisera i temptadora i ell, per evitar de caure en temptació, feia una volta per no passar per vora de casa seva; volta que seguí fent àdhuc molt temps després de morta, i per tant, podia ben dir que en vida i en mort l'havia fet anar de tort."

 

 

 


De la festa poètica que donà el rei
perquè el Rector de Vallfogona
pogués lluir els seus dons de poeta

"El rei era molt amic de la poesia i volgué que entre el Rector de Vallfogona, en Lope de Vega i d'altres poetes fessin una mena de comèdia improvisada. Van escollir per tema la creació del món. En Lope de Vega féu el paper de pare Adam i el rector de Vallfogona el de Déu. En començar, Déu digué a Adam que li expliqués com havia anat el món després de creat, puix que ell l'havia fet i no havia sabut res més d'ell. En Lope de Vega es va engegar en explicacions i més explicacions i versos i més versos, que van durar més de dues hores. Cap dels presents ja no s'aguantava d'avorrit. En acabar, en Lope preguntà al rector, o sigui, a Déu:

A vista de este proceso,
¿ qué me respondéis, señor?

I el Rector, que ja feia estona que havia acabat la paciència, contestà

Que me pesa haber creado
Un Adán tan hablador ."

 

 

 


Del que passà al substitut que envià a  la rectoria
 de Vallfogona  quan el van nomenar Rector 
i ell no hi pogué anar

"Quan fou nomenat Rector de Vallfogona, no li fou possible prendre possessió del càrrec de seguida, puix que tenia uns afers a resoldre. Demanà a un seu amic molt íntim, que ni era capellà, que volgués fer el seu paper. L'amic li objectà que ell no entenia res del sacerdoci i que no podria dir "missa". El Rector li aconsellà que es limités a sortir davant de l'altar, que digués simplement el terme missa, i que se'n entornés, que amb això, si el bisbe el cridava i l'amonestava, ell ja tindria prou argument per a dir que deia missa. L'amic es deixà convèncer i complí el consell. Tot el poble es molestà pel singular comportament del nou rector i acudí al bisbe dient que el novell rector no deia res més que missa. El bisbe no comprengué el just abast de l'afer puix de cap manera no podia creure que fos com en realitat era, i cridà el nou rector i li digué que ultra la missa havia de fer una mica de sermó. El Rector explicà al seu company l'observació del bisbe, i el capellà apòcrif, a l'altar el dia següent. es límità a dir: "Missa i una mica de sermó". Novament es produí gran avalot, però, entre aquestes, ja pogué prendre possessió del càrrec el nostre heroi que ben aviat es féu seva tota la feligresia, la qual li dissimulà llargament tot el passat."

 

 

 


De com va enganyar el bisbe

"EI Rector de Vallfogona feia uns sermons molt pintorescos que feien riure els feligresos. Un dia el visità el Bisbe i l'amonestà per la forma xiroia de sermonejar. El Rector li digué que ell prou sermonejava com calia, però que el poble tot s'ho prenia a tall de gresca, i li digué que si se'n volia convèncer el convidava a assistir a un dels seus sermons. El bisbe hi accedí. Per tal que el pogués sentir millor el Rector li recomanà que es posés sota mateix de la trona, de manera que no el pogués veure a ell. El rector es penjà un ninot a l'esquena i encara que féu un sermó molt sentit i trist, com que quan accionava el ninot no parava de saltar i ballar, cap feligrès no es podia aguantar el riure i, millor que un sermó d'església, semblava una comèdia de teatre. El bisbe, que no es va adonar del joc, donà la raó, al Rector i tingué per ximples els seus fidels."

 

 

 

 


 De com va ésser més llest el Rector que l'escolà

"El Rector de Vallfogona va comprar unes quantes arroves de pomes amb el desig de tenir bones postres per a la hivernada. Però heus ací que el llaminer i murriet de l'escolà cada nit es Ilevava, se n'anava de puntetes cap al rebost i es feia un bon tip de pomes. El Rector va veure que, sense gairebé menjar-ne la pila s'abaixava molt de pressa i pensà que era l'escolà que les hi afanava. El cridà o el va amonestar, però l'escolà jurà i perjurà que no n'havia tocada cap. El Rector es féu el propòsit de saber si l'enganyava.
De vespre, el Rector va agafar un grapat de cendra la va escampar per terra del rebost a fi que hi quedessin marcades les petjades del lladret de pomes, però l'escolà que la sabia molt llarga, abans d'entrar al rebost, va donar una ullada i en veure la cendra, ell que sí, anà a cercar unes sabates del Rector, se les va posar i entrà amb tota tranquil·litat al rebost, a menjar pomes.
Així que el Rector es llevà, acudí al rebost i veié amb sorpresa que les petjades marcades en la cendra eren les deIs seus propis peus. El Rector dubtà de si podia ésser ell mateix que, dormint i sense saber-ho, es llevava i s'anava a atipar de pomes, però va desconfiar i decidir fer una altra prova. El vespre següent, va tirar per damunt de les pomes un polset de cagamuja, mena d'herba que, només en menjar-ne un petit gra provoca un mal de ventre i un còlic inaguantable.
L'escolà satisfet del seu suposat èxit , per a despistar i confondre el Rector, la nit següent acudí altra vegada a les pomes i se'n féu un altre bon tip, però al cap de poca estona que tornava a ésser al llit, li van començar uns cargolaments i  recargolaments de mal de ventre i, sobre tot, una fluixesa que no s'entenia de feina.  mentrestant, el Rector amb to burleta Ii preguntava: --Què te'n fet mal les pomes?."

 

 

 


De la passada de les figues i l'escolà

"Al Rector de Vallfogona li agradaven les figues una cosa de no dir. Un dia passà per un hort i veié una figuera amb dues figues  primarenques grossíssimes i per demés boniques. L'hortolà que sabia  bé prou la preferència del Rector per les figues les hi va oferir i van quedar que enviaria l'escolà a cercar-les. I heus ací que l'escolà que era un gurmet quan les veié tan boniques no es pogué contenir i se'n va menjar una. Quan el Rector veié que només Ii duia una figa Ii preguntà per l'altra i l'escolà confessà que se l'havia menjada. Sorprès el Rector de I'atreviment espontàniament Ii digué:
-- I com t'ho has fet?
I l'escolà, lleuger i sense immutar-se agafà la figa que restava al plat Ii clavà queixalada i, mentre se la menjava, contestà al Rector:
-- Ho he fet així."