Desde est catafal incògnit,
en què condemnat a mort,
de la inexorable Parca
espero’l terrible colp.

Desde ací, Senyor, intento
tirar-vos fletxes d’amor,
si bé la mà poc versada
tem no encertar-vos lo cor.

No’m raca, Senyor, la vida,
perquè la espero millor:
¿a on és per estimular-me
la memòria de la mort?

Oh si imitant los sants màrtirs
fos ara jo tan ditxós,
que des a un tirà la vida
per exaltar vostre nom!

Ni la joventut florida
que goso, tampoc me dol;
n’obstant que és flor que s’esfulla
apenes ix del botó.

No’m dolen les conveniències,
ni los càrrecs, ni’ls honors,
que al fi aquesta comèdia
ja se’n despulla tothom.

No’m dol l’aplauso, les glòries,
la pompa, ni l’esplendor;
perquè en fum esta vil flama
a últimament se resol.

I quants deleites i gustos
me dóna a gosar lo món,
ma voluntat los desprecia,
i'ls renuncia de bon cor.

Sols sento les vils ofenses
que he comès contra de Vós,
atropellant ma arrogància
consells, preceptes i vots.

Desdenyant vostra hermosura,
idòlatra sacerdot,
havent incensat les ares
profanes del torpe amor.

I havent despreciat la eterna
mina de vostres tresors,
per atresorar riqueses
que passen, i valen poc:

Havent passat a l’esfera
de ma baixesa major.
fent torres de Babilònia
ma superba presumpció:

I en tot gènero de vicis,
perdut vostre sant temor,
abusant de la clemència,
a vostres veus fent-me sort;

sens fer cas de la eficàcia
d’aquells amorosos tocs,
que en les portes del concenso
dàvau a mon interior.

Sento lo ingrat del despreci
de tantes il.lustracions,
que en l’esca de mon afecte
no han pogut encendre foc.

Sento’l temps que malgastava,
i se ha acabat no sé com,
que, com lo despreciava,
ha corregut més veloç.

I ara al fi de ma jornada
girant la vista a mon dol,
miro la curta distància,
desde’l sepulcre al bressol.

¡Per a quan llàgrimes mies
aguardau la efusió!

Oh! si a vista de mes culpes,
fos ara tal ma tristor
que abans que la malaltia,
m’acabàs la contrició!

Asó sento i asó ploro.
asó me pesa i me dol...
dígau-ho per mi lo llanto,
que és lo llenguatge del cor!

I si Vós inexorable
no escoltau estos clamors,
jo estic perdut per a sempre
sens tenir apel.lació.

Més no serà, perquè encara
que vostra vara no’s torç,
esperar contra esperança
feu a un Abraham ditxós.

No serà, que la fe santa,
que és sobre nostra raó,
guiarà aquest pobre cego
en est barranc perillós.

No serà, que m’ha de encendre
de la caritat l’ardor,
fent-me morir com a fènix
tot abrasat en amor.

No fa parlar a ma llengua
d’aquest incendi’l temor
que com és pura la flama,
s’alimenta d’esplendors.

I si al infern per mes culpes
me llançàs vostre rigor,
fins allí os alabaria,
si’m quedàs lliure l'amor.

I si, per gran impossible,
Vós fóssiu reu, jo actor,
no sols Vós perdonaria,
si que os faria gloriós.

En vostra bondat me fundo,
que és de tan gran condició,
que dissimula la ofensa,
sens suspendre sos favors.

També en los mèrits de Cristo,
i en aquell pit generós
que llançà, obert d’una llança
lo preu de ma redempció.

Espero en lo patrocini
de Maria, que en mi pot
desempenyar bé lo títol
de Mare de pecadors.

Invoco als Sants de la glòria,
i especialment als patrons,
que’m sian contra’l dimoni
valerosos defensors.

Faig al Àngel de la Guarda
comandant de esta funció,
perquè a son valor se dega
de la victòria l’honor.

La vostra Creu sacrosanta
prenc en la mà per estoc,
per morir en la batalla
com a soldat valerós.

I en cas de consuetud mala
o l’enemic cautelós
me armàs alguna emboscada
dins de la imaginació.

Atropellant ma paciència
agoviada de dolors,
tornant a eregir la estàtua
que tinc reduïda a pols;

protesto, Senyor, protesto
des d'ara per a llavors,
que no desitjo ni aprecio
objecte fora de Vós.

Revoco, retracto, anul.lo
qualsevol altre afecció
d’un mal informat afecte
d’una turbada raó.

Sols a Vós amo! Est propòsit
vull conservar animós
fins que lo aliento se aparte
d’aquest miserable cos.

Que segons los mals apreten,
ja no podrà tardar molt
a tornar lo que a la terra
li va prestar en pensió.

Miro lo fort de la febre
per lo afecte del temblor;
considero en les contínues
intercadències del pols
la ruïna que amenaça
aquest edifici fort.

Que a la posta mort me miro
en esta suau suor,
en aquesta angosta angústia,
en estos dolents dolors.

En la flaquesa dels membres
i ocurrència del fredor,
la intumescència del pit,
lo amotinat dels humors.

En lo dèbil del oïdo,
lo macilent del color,
lo recitant de la veu,
i en los deliquis del cor.

La turbulència del cap,
la insulsetat del sabor,
lo ardentíssim de la set,
i en los brincos del sanglot.

Accepto estes penes, totes
i les oferesc a Vós,
essent de totes mes culpes
més humil satisfacció:

Que encara que (ja ho confesso)
en est lance rigorós
i penalitat precisa
no és lliure la acceptació.

Oh penes! Jo os reverencio
i adoro respectuós;
com l’infant quan lo castigan,
adora humil los assots.

Jo vos adoro i vull penes,
per ser prendes del Senyor;
que l’esplendor de la causa
dóna cultos al dolor.

           per continuar la lectura   

Respecte les del abisme
dolcíssimes penes són;
que allí no hi ha pena ni ordre,
sinó un sempitern horror.

I, si apenes de la febre
puc aguantar lo calor;
com en lo infern sufriria
aquell estupendo ardor?

Dolces se’m fan, perquè espero,
que sempre infundeix valor
en les turmentes del golfo
l’esperança del bon port.

Oh penes dolces, que al últim
me advertiu de mos errors!
per què no veníau antes
a dictar-me estas lliçons?

Quan dissipava entre vicis,
pròdig de talents molt bons,
la porció de la substància
de estos tant gratuïts dons!

Quan ab lo major descaro,
vencedores mes passions
enarbolavan banderes
contra de mon Criador!

Ara del terrible estruendo,
com a qui trencat lo son
i rompent les catarates,
obro’ls ulls de la raó.

Ai de mí! ¿que’m puc prometre
de tan tarda conversió?
qui molt tard se desenganya
per aqueix pas dolorós,
per vostra bondat mateixa,
que’s lo motiu més hermós;

deixeu-me collir les miques
d’aquell pa tan substanciós,
que’n la taula de la glòria
n’estan los justos sadolls.

Posau esta pedra viva
en l’ediflci preciós
de la Jerusalem santa,
encara que en ínfim lloc.

Salvau-me, Senyor, salvau-me,
i feu-me etern morador,
per vostra misericòrdia,
de la celestial Sion.

Allí ocupat en servir-vos
i en alabar-vos de cor,
cumpliré totes les faltes
del temps de mes vacacions.

Allí mirant vostre ser
i divines perfeccions,
de vostres misericòrdies
me faré incessant cantor.

Allí entonaré aquell càntic,
entre los dolcíssims cors,
que diu, Sanctus Sanctus, Sanctus,
Dominus Deus Sabahot.

Allí os alabaré sempre,
allí estimaré ma sort,
allí os rendiré les gràcies
per tan immensos favors.

No cantaran vostres glòries
ni os alabaran los morts,
ni’ls que baixen al abisme
molt tard troba lo consol.

Oh si apenes de les gràcies
fuí informat, hagués clos
a la clàusula del viure
lo punt final de la mort!

Dimas me alegra i anima,
que essent lladre i matador,
li valgué en lo moment últim
lo sagrat del Salvador.

I aquell que arribà a les onze
a la vinya del Senyor,
també alcansa el mateix premi
que’ls altres treballadors.

I sobre tot lo que costo
de penes al Redemptor!
puix qui car paga la prenda
és clar senyal que la vol.

Ea, doncs, Senyor, deixau-vos
argüir de mes raons,
no que os intente convèncer
sinó inclinar la afició.

Vos costo menos que Dimas?
sou Vós menos piadós?
pot mancar vostra paraula?
a Vós pot faltar record?

No traieu mel d’una roca?
oli d’un duríssim roc?
no formau un Pau d’un Saulo,
i feu un Àngel d’un llop?

Luego, fent això, encara
en lo teatre del món,
puc, alentat de la gràcia,
ser un prodigi famós.

Doncs Senyor, per lo que os costo,
os beneiran tampoc.

Que allí, de aquells infeliços
triomfant l’obstinació,
vomitaran de sa boca
terribles malediccions.

Ditxosos serem nosaltres,
que a expenses de vostre amor,
logrant una immortal vida,
beneirem vostre nom.

Ja desde ara a beneir-vos
començo, cigne o cantor,
que he de aprofitar moments
i no perdre ocasions.

Oh, si l’última paraula
que ací acabaré viador,
l'acabàs en vostra pàtria
gosant de vostra visió!

Beneït siau dels àngels,
per haver-me donat lloc
de reconèixer mes culpes
i corregir mons errors.

Beneït siau dels homens,
per déurer-vos lo favor
de no haver mort d’improvís,
o de violenta mort.

Beneït siau, per haver-me
deixat lograr confessió,
la qual en aquest naufragi
m‘ha de conduir al port.

Beneït siau de totes
les criatures del món,
per haver-me per Viàtic
comunicat vostre Cos.

Beneït siau, per dar-me
la santa Extremunció,
que m’esborrarà les culpes
de mos sentits exteriors.

Beneït siau, per haver-me
previngut un poderós
eficacíssim auxili
en tan crítica ocasió.

Beneït siau, per fer-me
cessar tantes ocasions
com podria proposar-me
mon enemic cautelós.

Beneït siau, per dar-me
aquesta tribulació,
que, venint de Vós, fins de ella
vos dono benediccions.

Beneït siau, per altres
innumerables favors,
que ara‘m feu i ma ignorància
no’n te clara cognició.

Beneït siau, per haver-me
fet beneir-vos a Vós,
perquè fins lo beneir-vos
és vostra benedicció.

Ja defalleix la energia...
ja’s desalenta’l vigor...
a la glòria me remeto
que allí cantaré millor.

Més posat en terra estranya
com puc cantar un càntic nou?
alçau-me’l desterro luego
i es milloraran los tons.

Ja les forces se m’acaban...
ja defalleix lo valor...
ja no puc moure la llengua,
ja em falta l’ús de raó...

Ja l’esperit desempara
aquesta antiga presó,
buscant lo centre en la glòria,
terme de sa inclinació.

Ja la candela s’acaba
faltant la cera al entorn,
i apenes lo ble conserva
un vislumbre de raó.

Ja lo cor plega les ales;
ja ha acabat l’espai del vol;
i essent lo primer de viure
és ara l'últim que mor.

Ja l’ànima està de lleva,
i despedint-se del cos
li està dient l’últim vale,
fins a la resurrecció.

I, puix, estesos los braços
Vos miro, Pare amorós,
i que de la vostra clemència
tinc tantes demostracions:

En vostres mans encomano
lo meu esperit; puix Vós,
essent un Déu verdader,
sou estat mon Redemptor.

F.Vicent Garcia, Rector de Vallfogona
(recentment hi ha qui posa en dubte sa autoria)