ROMANÇOS


 Refereix son amor, satirisant els poetes

  Senyora Madalena

  A la muntanya de Montjuïc

 

sortida

 

 


REFEREIX SON AMOR, SATIRISANT  ELS  POETES
 


¿Qué se'm dóna a mi que el Sol
isca enamorat de l'alba?
Sols ell isca i em faça llum,
i em guard de una ensopegada!
Que la nit ab manto negre
cubra tota la campanya?
Mentres jo em cubra també
ab una bona flassada!
Baldament la primavera
no es pose la verda saia:
No em vesta de ronya a mí,
vesta's de mija llana!
¿Qué se'm dóna que l'Amor
no em tir la fletxa dorada?
Que jo vull bé a qui me apar,
ara ho vulla o li desplàcia.
Avinga's allà lo Amor
ab los pobretons que enganya;
que jo ja em sé enamorar,
vulla o no vulla la frasca.
De ma pròpria autoritat,
i sens dir-ne a ell paraula,
me só agradat de una mossa
tala com Déu l'ha criada.
No és ara cosa divina,
ni ab eixos ulls la he mirada,
que per lo que jo la vull
ans me convé molt humana:
Sos cabells són sos cabells,
no són gens or de Aràbia,
que, a ser-ho, jo crec que algú
l'hauria descabellada;


            
per continuar la lectura   

los ulls no són de zafirs,
sinó de cosa més blana,
puix un corb los hi trauria
cada un ab una picada;
la boca no és de coral,
ni està de penes sembrada,
sinó de una dentadura
que no hi prendrà una tenalla;
les mans no són de marfil,
de alabastre ni de plata,
que les olles i los plats,
cert, no hi guanyarien massa;
en fi, no és feta de neu,
de roses i menos de àmbar,
sinó de ossos i de carn
del capell a la sabata.
Ella me ha aparegut bé:
deixen-se de noves ara;
que li donaré, si vol,
mon cos de molt bona gana.
Tinc-li manat al meu cor
que no es done gens de basca
per causa d'estos amors,
o el passaré ab una daga.
Si acàs m'encontra la peça
(perquè no penso cercar-la),
ab tan breus raons com puga
sols li diré que me agrada;
i si li apar que tinc tall
per a poder regalar-la,
que veja com vol que sia;
quan no, diré que em burlava.



 

 


SENYORA MADALENA  

 

No, senyora Madalena,
no us cal mudar de vestit,
perquè és treta de molts lladres
i ara no us ha de servir.
Mirau que els ulls vos descobren,
plens de gràcia i de verí,
que, quals matadors, les nafres
del cor me fan revenir.
Doleu-vos de ma desditxa,
mirau que m’estic morint;
i, puix mor per vostra causa,
càrrec de ànima en teniu.
Què espera eix apotecari,
 tenint-vos a vós aquí,
 a compondre el cordial
 que tots mos mals pot guarir’?
 Si li falta l’or potable,
 entre eixos cabells, més fi
 se cria que lo de Aràbia
 i que el del reine de Ofir;
 i no pot dir que li falten
 perles, perquè entre els rubins
 de aqueixos llavis se crien
 les més precioses que he vist;
 i si repara tal volta
 en que estos simples tan rics
 no meresquen que en la mola
 sien en pols convertits,
 dic que só de son parer,
 i que em faran més profit
 si tots sencers me’ls aplica
 del modo que estan allí.



 


A LA MUNTANYA DE MONTJUÏC


Montjuïc, cap de orivell, 
que, de mil colors vestit, 
dónes a Montseny la vaia 
perquè la barba no es tiny;
gran senyalador de moros, 
que de tos ulls van fugint, 
tement, com los teus de foc, 
no els cremes de viu en viu!
Mes diuen los que et coneixen 
que ets un covard fementit, 
puix no tens sinó la llengua, 
i eixa, per donar avís.
I no és de maravellar 
que, per a tots enemics, 
tenint tants jueus al cos, 
tingues lo ànimo tan vil.
No ets home de valentona, 
ni vols que en tos desafius 
s'hi traga gota de sang 
si acàs ixen a renyir.
Per a concertar berenes 
ets compare i bon amic,
i sabràs fer cancaneta 
si se ha de traure algun niu.
En tos marges i en tes fonts 
seria cosa de oir,
si los rossinyols parlassen, 
les històries que hauran vist.
No passen per tu los dies, 
ans per ta verdor se diu:
«A cent anys, coteta verda»; 
però en tu passen de mil.
De ta vida i mal exemple 
aprenen a reverdir 
los vells de aquesta ciutat:
tant pot un dolent veí!
Jo en conec molts que els tremolen
les dents enmig de l'estiu, 
i, puix tu los has vist nàixer, 
pensen que et veuran morir.
Tens hetxisades les dones 
i de seny les fas eixir; 
que, en dir «Montjuíc senyal», 
fan vela del faldellí.
Ets caramida de mosses, 
que lo ferro de son pit 
per la boca de tes coves
va fonent-se i derritint.
Alegres cerquen les sombres 
per collir los brots florits, 
puix saben que fins les pedres 
creixen i broten allí.
De la font dels Tarongers 
no sé què més se'n pot dir 
de que, no havent-hi taronges, 
raja dos mil apetits.
Sobre ta viciosa esquena, 
¡quantes se l'hauran midit, 
mirant lo món al revés, 
prenent la figura al viu!
Mes lo ser pare de vicis 
no se't deu atribuir 
des que, de mig en avall, 
t'ets posat a caputxí.
Molt recuperes lo crèdit 
des que aquell tesor tan ric 
lo guarden barbes honrades, 
deixebles de un serafí,
aquella Madrona insigne 
que en sa jornada feIiç 
en professó numerosa 
tota aquella ciutat ix.
I  mossèn Pere ab la esquadra, 
que, en tons desiguals i crits 
ab alegres lletanies, 
rompen los aires subtils:
Tanta bella pelegrina 
mostrant lo peu de marfil 
i prenent los cabells negres 
ab roses i gessamins;
tant prebendat i canonge 
vestit ab lo blanc armí, 
que de ses lletres de crèdit 
porten blanc lo sobrescrit;
altres que per lo raval 
resten en los monestirs, 
que ab lo roquet i les pells 
reixes pensen ablanir:

               per continuar la lectura   

Allí lo temps exerciten 
en filar conceptes prims 
(escusada diligència, 
ab una mossa de Vic!)...
Però, tornant a tes faldes,
 
al
divino t'ets vestit;
boníssims tens los principis;
tan bons tinguesses los fins! 
Sant Bertran i Valldonzella,
per a millor compartir 
los llocs on se fa miracles, 
al port han donat lo mig.
Per ço casades devotes
van a sa ermita per fills,
i molts que no foren pares 
ho són per aquest camí.
I si acàs resten prenyades, 
quan se vinga lo parir 
sant Julià darà el bressol 
i santa Madrona el nit.
Tens herbes per a tots mals, 
més que lo Parnás i Olimp:
No hi ha terra tan viciosa 
que raele i grille així!
Sols m'enfada aquella torre 
que ab una mà de tres dits 
paria ab signes a la costa, 
secrets del mar descubrint.
Ets d'ella fiscal terrible, 
tenint prou què fer de si, 
mes lo tocar en tes faltes 
és privilegi de fisc.
Però, puix que no et desdenyes
de un cuidado tan inic, 
gira'l a l'altre costat,
no el tingues sempre marí;
gira los poms envers terra, 
puix naveguen per ací, 
també com per alta mar, 
fragates i bergantins.
També hi ha naus de alto bordo 
que tenen lo fondo humit, 
que no hi val dar-los la bomba 
ni dar carena sovint.
Senyala'm aquella viuda 
que ab veles de caliquí 
va cercant alguna cala 
per fer mal en ser de nit;
senyala la tropa o dula 
de certs discrets afligits 
que a soles no tenen llengua 
i així van de cinc en cinc.
Però deixa't de figures, 
que és progrés en infinit; 
para tots tos estandards 
totes les gales te vist:
Senyala'm una minyona 
de toca llarga i mongil 
que en sos ulls porta lo Alger:
mira si tindrá catius! 
I junt a sos peus senyala
lo rneu cor, tan infinit 
com lo amor que en ma firmesa 
dóna a ses esteles fils.
Senyala, alegre, senyala 
a ma llibertat humil, 
feta esclava de ses prendes 
que dins de l'ànima tinc.
Mes, per a bellesa tanta, 
no tindràs senyals a mig; 
bé pots rendir tes banderes 
a qui Venus les rendí.
Altres avisos nos dóna, 
que, per un ser tan diví, 
si ell mateix no se'ns descobre 
poc importen alarits.
Tu podràs fer de tes barres 
un gerolífic al viu 
per a senyal ordinari 
dels servos de Jesucrist:
la del mig no és a propòsit, 
però les dos altres sí, 
puix ab elles i ab ta closca 
contra los camps dc zafir
trauràs les armes antigues 
que a Moisès feren lluir,
i diran-te Caragol
si fins ací Montjuïc.