Jo de la casa
encantada
on, preses ab tirania,
eren, de l'ànima mia,
cada potència una fada,
en una gran nuvolada
per la regió franca i pura
l'aparent arquitectura
se resolgué i dissipà:
tot se'm representa ja
en sa natural figura.
¡Mercè rara i singular
d'aquella agraciada vena
que uns ànimos encadena
i altres ne sap deslligar!
Musa, bé et pots arriscar,
puix, de son copiós tresor,
t'influeix, sobre lo cor,
Filisart sa gràcia estranya;
pren, ab sa flauta de canya,
lo punt de son plectre d'or.
Vés-te a sa sombra cobrint,
Talia desarropada,
i així aniràs tal vegada
belles coses descobrint,
i t'anirà succeint
com els que el rostoll segueixen
i en riques gavelles feixen
lo que ja estava olvidat;
que el pobre resta medrat
ab lo que los altres deixen.
[...]
De la vostra amorosa història
vos tinc una enveja honrada,
que una bellesa extremada
m'ha ocupat la memòria;
no que em don pena ni glòria,
perquè, com a pesar meu
dintre l'ànima es veu,
no em perturba la raó,
sinó que allí, en un racó,
s'acontenta ab ço del seu.
Peró, en la morta esperança.
tant vostra desditxa avanç
que ni del que tinc en mans
ne puc tenir confiança:
Rompeu aqueixa balança,
que, de la mia, també
dos mil trossos ne faré;
i seguiu lo dolç engany,
mentres jo del desengany
l'aspre camí seguiré.
[...]
Quan veig la cara més bella
m'apar, per moltes raons,
capsa de destil·lacions,
i me la imagino vella;
de la boca més vermella
ix lo reumàtic gargall,
i la postura i lo tall
de gràcia més peregrina
una pudenta latrina
porta encoberta davall.
[...}
En tan abatuts motius
la Justícia es funda ja,
que en té més qui aportarà,
per a festes més perdius;
i dels mateixos arxius,
arribant la primavera,
li ha d'eixir travessera
la llei Gallus, afirmant
que, pollastres no portant,
mal recapte se li espera.
Fa ja, de la ploma, ram;
vesc de la tinta, el notari;
i el procurador, portar-hi
ocells procura, ab reclam:
!Ploma de quaranta-un pam,
procura de cent assots
los convinguera als lladrots,
i farien penitència
lo un de sa negligència,
i l'altre dels quids pro quods.!
Deixa el metge assegurat
al malalt de sa passió
com si ell algun cabussó
al ventrell li hagués donat;
al pobre li ha ordenat
un cert refrigeratiu,
i que ha de curar-lo, diu;
mes, com no li acerta el mal,
lo refrigerant és tal
que apaga el calor natiu.
Lo farmacopeu se riga
del món, fent-se ab herbes ric;
mes jo sala d'armes dic
al que ell nomena botiga;
baldament lo metge escriga
en la recepta a son pler,
que ell ja sap lo que ha de fer.
¿I no té algun pot allí
que, per l'honra del veí,
tornarà, si és menester?
Lo qui fugint de la guerra,
ab un moro tropessà,
i, ja mig mort, l'acabà
caent sobre d'ell en terra,
absolutament s'aferra
a esta contingència, acàs
contant que era un moragàs
de corpulència membruda,
mes no consta la caiguda
ni com s'esclafà lo nas,
per continuar
la lectura
|
[...]
Fa's de la barba tinter,
per fer-se jove, el canut,
que és la major joventut
que a vuitanta anys pogué fer;
però a la rael l'esper,
que un tant se descobre, franca,
que, com la pebrada hi manca,
si un poc de pelussa creix
gent endolada pareix
ab mitja i sabata blanca.
Vèurer ab color de vella,
puix de sa bolsa la paga,
deixem-ho; que aquesta plaga
és ja tan bella com ella..
Ab gran raó se'n querella
Naturalesa agraviada
i, com se mira burlada
amb los propis instruments,
d'aquest agravi, en les dents
procura restar venjada.
Set o vuit anys té la
nina,
i, encara que és tan minyona,
ja sap molt bé la xacona,
i no sap bé la doctrina.
Sa mare ja l'encamina,
els passos li vol tallar,
ço és, mostrant-li de dansar;
i, ab grasolets i perfums,
la cara, abans que els costums,
li comença d'il·lustrar.
Vol Toni que sa muller
vaja a comprar què dinar;
mes vejam: què ha de comprar,
si no li dóna un diner?
Lo més que ella pot haver
és algun cap de cabró
(quan d'aquest gasafetó
en aquest nostre temps s'usa,
ab que l'adulteri excusa
la infàmia i dissolució).
Ja n'hi ha uns de
valentons
(que és una espècie de toros)
que, en veure la sota d'oros,
trauen lo punt de bastons.
Però tot se'n va ab raons
quan ha molt ben bravejat;
que la vil necessitat
que està patint lo mesquí,
en cada corn, un coixí
de borres li ha embolicat.
Dóna, ab tota honra i
virtut,
l'altra, simploia, la mà
al tacany que li jurà
que li anava la salut.
Mal pensament no ha tingut,
però quan manco es recela
lo descomedit se gela
(com té la neu apretada)
i d'aquella mà nevada
vol veure la parentela.
Riu, tota descabellada,
l'altra, el dia que s'enviuda:
Quanta casada hi ha viuda!
I quanta viuda casada!
Puix, la donzella mirlada,
¿per què tants melindres fa
i diu que opilada està,
si és tot son mal un enfit
que el dia que haja parit,
sens dubte, le passarà?
Van-se'n a guanyar
perdons
de dos en dos les Maries,
i els grans d'indulgències pies
vénen a ser canyellons;
i, complint ses devocions
en algun hort de Sant Pau,
aprés d'un èxtasi suau,
ploren, ab ànsia importuna,
fins que, una ànima, cada una
de foc i de pena trau.
Pica's de l'honra la
dama,
que casi estàtua es pretén;
i sap Dèu lo que s'entén,
quan jura per qui més ama!
Més, perquè en mans de la Fama
ses coses no han arribat,
murmura ab tal llibertat
de la pobra pecadora
com si no fos la senyora,
també de la germandat.
[...]
L'ofici, a l'altre
badoc,
tan ample li ve que hi balla:
¡Musa, ja passes de ralla;
no ens posem en tripajoc,
ni et vulles llançar al foc
mentres no el pots apagar!
Vols tu lo món apagar!
Deixa'l, que ja és tan perfect
que cada u, en son endret,
sap com s'ha de governar!
Almanco alguna altra
part
emprèn, i d'esta t'allunya,
que ja, per a Catalunya,
ton desengany vingué tard.
Açò és, amic Filisart,
lo que, d'esta vall enfora,
la mia Talia plora;
i des d'ara vos promet
que, si es restau satisfet,
progrediar ad maiora. |
