Reverent Rector i amat,
fàcilment vos he cregut
que en haver aquí arribat,
més contento no ha cabut
en eix vostre pit ingrat.
No ho podré jo dir així,
puig en lo punt que entengui,
que tant prop de mi os tenia,
si no és alguns ous del dia
no puc engolir bocí.
Que quan me poso a pensar,
que una tan poca distància
de vos no em deixa gosar,
això em dóna major ànsia,
que si estava dellà'l mar
Ai! Ocari, mon amic;
tal qual la llagosta estic,
que en no poder-vos mirar,
me buido com la del mar,
quan de llunes veu un xic.
I lo que més pena em dóna
i em causa major enuig,
és que no repòs estona,
sinó des que el sol nos fuig,
fins que los tossals corona.
I està per aquest dolor
sempre lo meu mocador
de llàgrimes tan humit
com un bolcall que ha servit
a un infant gran mamador.
Dieu que a tall de formiga
dec replegar lo forment:
i digueu-ho pròpiament,
que ho fas amb poca fatiga:
tant és lo esplet macilent.
Amb tot quisvulla hoste vinga;
(no perquè en tal compte os tinga)
ni crec que passi a desaire,
si se trastorna quant aire
hi ha de Colònia a Nordinga.
Ans de Tots Sants prometéreu
que ha d'il·lustrar aquest sol
aquest racó vostre i meu;
als últims de juliol
fos Tots Sants, plagués a Déu.
Lo pare Fra Barberà
també esperant-vos està;
i si bé fa poc que s'anat
per elegir nou Abad
avui o demà tornarà.
No us importa el campanar,
havent-hi púlpit ací:
quant més que és pot sospirar,
que com altre Fra Garí
per si us ha de festejar.
Però, com se vulla sia,
sent tal l'ocupació mia,
en la punta d'un merlet
lo escolà estarà tot dret,
vetllant de nit i de dia.
I a penes la ferradura
en lo terme estamparà
la vostra cavalcadura,
quan a tot lo lloc farà
senyal de tanta ventura.
Les cartes de l'oncle he vist;
i si la sort ací el guia,
me apar (segons és ben quist)
que hi funda una confraria
de la que exclourà a tot trist.
Per a servir-vos en tot,
fins que no hi ha hagut un mot
tota vostra carta he ris;
són de pur sucre un cafís,
i del pomer d'or un brot.
Què vol dir que ja la missa
aquí se us és rovellada;
que se us enmaranya i nusa
í la teniu destrempada?
això, senyor, és excusa.
Perquè amb eix mateix estil
tan apacible i gentil,
allò mateix que dieu
justament contradieu
amb artifici subtil.
Valga-us lo gran Goliat
amb vostres quintinerilles:
tant lo terme m'agradat,
que no dic, a les gallines,
però us mataré lo gat.
Tot sia que vos vingau,
i a burla no us ho tinga;
que quan al país veureu,
tal vegada el trobareu
molt millor que no us pensau.
Ací lo Nil no ens rega,
ni el Danubi ens circuiex,
ni a Ganges hi ha qui el conega,
ni el Tigris nos dóna peix,
ni hi ha qui d'Èufrates bega.
Una petita riera
banya esta nostra ribera,
que tota es conrea i llaura;
i si, qual Taix, no la daura,
daura-la d'altra manera.
Ni aquell Atlant maurità,
ni lo Caspi de Sarmàcia,
ni lo mont Tauro ací està;
però cert no vos desplàcia
que altres molt millors n'hi ha.
Puig és cosa sens qüestió;
que no hi ha comparació
entre aquelles de la lluna,
ni altra muntanya alguna,
solament amb Albió.
No hi ha llebrers irlandesos
ni els elefants trapobants,
dromedaris medianesos:
rinoceronts indians,
ni tigres d'Hircania encesos.
Però basta que hi fa niu
la temorosa perdiu
en lo terme a cada passa,
i a penes la llebra passa,
quan el conill descobriu.
per continuar la lectura 
|
|
Nombrosa cavalcada
de gent rica i principal
per aquest lloc no ha passada:
ni mai s'ha vist trepitjada
de mula de cardenal
Bé que en un llibrot trobam
amb lletres quasi de pam
en los arxius de la vila,
que a don Fruela o Fruïla,
així lo aportà la fam.
Los prínceps infidels que venen
de la terra on se fa l'or
i el Sant Baptisme pretenen
des que Déu los toca el cor,
per ací camí no tenen.
Ni ací mai ha vist la gent
lo gran acompanyament
dels reis que van a casar-se;
ni hi ha per a cansar-se
en fer-los recebiment.
Sols passa un esmolador
i ens par cosa molt estranya,
i causa un gran rumor,
com l'entrada en Alemanya
de Carlos Emperador.
Qui del carretó admirat
està mirant-lo abobat,
ni en Roma li apar que hi hagi
font com aquella que ragi
del cànter esportellat.
Si es recita alguna història,
és lo autor un sabater,
home de molta memòria,
i si canta el moliner,
no és par que estem en la glòria.
La Victoria Christi és
la comèdia de més pes;
i en venir los Cerverins
no hi ha conceptes divins
que siguin tinguts en més.
Los melindros delicats
dels guists que de tot s'ofenen
en les famoses ciutats,
lloc en aquest lloc no tenen,
de que es vulla estan pagats.
Si de cas arriba un marxant,
los cascavells sorollant,
així lo escolta la gent
com si el daurat instrument
Apolo estigué sonant.
Ací no hi ha campanars
rodejats de senys que pesen
de vuitanta a cent quintars,
amb los capitells que besen
los esfèrics sostres clars.
Mes per so no estimem poc
la campana d'aquest lloc
amb dos estaques tinguda,
puig sabem, que no està muda
a consell, a temps, ni a foc.
També és cert que no tenim
les grans sedes de Ligúria,
ni lo lli portuguès prim,
que de sedes n`hi ha penúria,
i de brocats en patim;
Que Venècia no ens n'envia,
ni bàlsam Alexandria,
ni Itàlia de ses pintures,
ni la Trinacria armadures,
ni Flandes tapisseria.
Lo més que ací veure puc;
és sola na mi9ja llana
amb qui de molt bona gana,
barataria algun duc
la seva seda galana.
Bé que en les festes movibles
ja es veuen coses terribles
que ciutat no les iguala;
que l'agricultura i gala
no són tan incompatibles.
Doncs hi ha qui ja s'arrisca
a mànega de setí;
i no falta altra que isca
amb lo vellut carmesí
sobre la grana morisca.
Alguna me n'he mirat,
(que el mirar sol no és pecat)
de tanta grana rodada,
que em paregué una vegada
la muller de Pons Pilat.
Això està dit; ara vaya,
no és aquest lloc tan perdut,
que el fruit menor de sa playa
en molt no sia tingut
fins allà dalt a Vizcaya.
I quan tot sia pobresa,
conforme aquí és tot grandesa;
veniu-lo a desempobrir;
que sols vos podeu suplir
l'error de naturalesa.
Tres molins hi ha que entenen
que vos haveu d'arribar,
i de les ganes que en tenen,
estan sens poder rodar
mentre les aigües no els venen.
Les fonts, que totes s'escolen,
de llàgrimes s'arrigolen
vostra vinguda esperant;
los gossos estan lladrant,
i quant gats hi ha que miolen.
Veniu lo meu dolç Ocari,
que a no trobar-me ocupat,
no estiguera avui d'anar-hi
a eix castell que em té robat
lo meu contento ordinari.
Oïu al vostre Benet,
que des d'ara vos promet,
Ocari amat, si veniu,
un parell d'ous al caliu,
i tal volta un pollastret.
|
