Tots en comú ens alegram,
Joana, que hages pres marit;
mes, com lo has pres tan petit,
par que l'has caçat al ram:
I, quan junts vos veig estar,
la junta és tan desigual
que no em par sinó un pardal
en paret de campanar;
quan abraçar-te vol,
per més que lo pobre creix,
un diürnal me apareix
sobre de un gran faristol.
Lo amor s' és fet carnisser,
i en la taula que ha parada
tu ets la cumplida pesada,
i d' ell tornes ne vol fer.
Un gentil plat se'n faria,
Joana, si a l'ast te posassen
i a ton marit aixatassen
ab un poc de malvasia.
Mossèn Joan de Vallésia
(lo qui us esposà en tot bé),
¿no et recordes que et digué
qué aportaves a la Iglésia ?
Que, vent a ell tan poca cosa
i a tu tan bella fadrina,
que éreu fillol i padrina
pensà, i no marit i esposa.
