Al terme de Vallfogona la perdiu és una au que
hi abunda. No és estrany, doncs, que el guisat de perdiu sigui un plat típic molt valorat
per aquelles contrades. El fet és, que era un plat que al Rector li agradava molt. Era un
requisit que es reservava per a dies assenyalats.
Un any, per la festa major del poble, el senyor
Rector va invitar, com era costum, al mossèn d'un poble veí, perquè fes el sermó
de la missa major.
Un feligrès caçador havia obsequiat
a mossèn Vicent amb una parella de perdius. Naturalment les va reservar per a
l'àpat de la festa major. La majordona a la cuina s'esmerçava preparant
el dinar. Però, heus aquí que l'escolà i la majordona van començar a fer
tastets del guisat. Segons sembla esdevingué tant suculent que no pogueren
resistir de seguir picotejant una i una altra vegada. I..., de
mica en mica es van cruspir gairebé una de les dues perdius.
Quan la
majordona se n'adonà, esgarrifada per la situació creada , cavil·lava.,
cavil·lava...
--"I, ara què faré...? No m'arribarà pas pel segon plat! Ai,
marededéu,
quin ensurt! El senyor
rector se m'enfurismarà!".
L'eixerit escolanet, que se les pensava totes, li diu:
-- "No us preocupeu, dona, deixeu-ho a les meves mans. Jo m'empescaré alguna
sortida".
Quan es va acabar l'ofici solemne, l'escolà se'n
va corrents a parlar amb el capellà convidat i com qui li revela un secret li diu:
-- "Miri mossèn, li he de fer una confidència: el senyor rector és molt bona
persona, però de vegades fa coses molt estranyes. Sembla que no pugui ser, però en
alguna ocasió fins i tot ha arribat a tallar l'orella del convidat"
-- "Què dius, ara? - li respon el
mossèn veí- I...com se sap quan li ve aquest rampell?"
-- "Miri, mossèn, quan li ve aquesta mena de bogeria és posa molt content i
comença a esmolar el ganivet... Estigui, doncs, molt alerta, si vostè observés que
comença a esmolar el ganivet. Toqui el dos tot seguit si vol conservar les seves orelles."
Arribà l'hora de dinar i tot semblava normal. Menjaven tranquil·lament el
primer plat sense cap mena signe estrany. Però mentre esperaven el segon, el
guisat de perdius... el nostre rector (sabent que ara venia el seu plat preferit) es posa
tot content i diu al convidat:
-- "I ara bé el millor del dinar, ens serviran unes perdius que ens en lleparem els dits."
Tot seguit el Rector, com era el seu costum, comença a refinar el ganivet amb la forquilla.
El capellà convidat, tenint molt present allò que li havia advertit l'escolà, s'aixeca
d'una revolada i surt corrents.
L'escolà que observava molt atentament la reacció del seu
Rector, que no entenia l'estrany comportament del seu invitat. Sense perdre temps
l'escolà li diu:
-- "Miri mossèn Vicent, ja li explicaré jo el que passa. Abans, jo he vist com el mossèn veí, d'amagatotis, ha tastat el guisat i
m'ha semblat que li ha
entusiasmat. Pot molt ben ser, mossèn, que encegat per la
golosia hagi caigut en la temptació d'emportar-se les perdius."
El Rector, veient que es quedava sense les seves cobejades perdius, s'aixeca
d'una revolada escridassant el seu convidat dient-li:
-- "Ep! home, almenys de dues una!.. eh?"
El capellà fugitiu, pensant que perillaven les seves orelles li contesta:
-- "Ni una ni cap!" I... cametes ajudeu-me.
Amb aquest astut artifici l'escolà
se'n va sortir airosament del complicat tràngol per la desaparició d'una de
les dues perdius.
