A UNA MENTIDA

Ja del món la Fe és fugida, ¿Qui dirà ja veritat, si els àngels diuen mentida? ¡Tesor de la mia vida (i ja tesor de follet), mirau lo dany que haveu fet, que, solament en faltar de vostra fe lo pilar, mon edifici és desfet! Solia algun temps surar però ja, com a pesada, al més fondo va a parar; mes,com no es pot amagar, bambolles i remolins nos mostren que està allí dins, i, per més que està oprimida, mai se veu desfavorida de sos efectes divins. Pensí que abans a Lisboa que a Espanya li isquera el Sol, de peix veure un estol volant per l’aire ab la coa, solcar de les naus la proa lo més fragós Pirineu, i la enganyosa guineu regalar a les gallines, que unes promeses tan fines deixassen d’estar en peu. Aqueixa boca agraciada que així se avesa a mentir mereixeria tenir un badall de melmelada, així com és ensucrada la llengua que m’ha enganyat, sucre quant ha parlat fos, per la mateixa via sucre la pena seria de aquest engany ensucrat. Alguna escusa no us val, puix, en lo que haveu mentit, no pot dir-se que haveu dit mentides que no fan mal: Diga-ho lo dolor mortal que sens remissió em consum, la clara i serena llum per qui em regia apagada, ma voluntat agraviada, mon goig convertit en fum. A tal punt me ha conduït lo mal que m’está acabant que em par si estic suspirant lo que per vós he patit: De quan me viu reduït, després de tants lleals passos, en lloc de palmes, a llaços, no puc donar-me conhort; puix, ¿qué serà si em record del paradís d’eixos braços? Quan lo bé que en ells gozí repassa lo pensament, la força del sentiment me fa pèrdrer lo juí; però, puix quant vos perdí perdí, tot junt, aquell dia lo major bé que tenia, a on va lo principal bé pot lo que manco val anar en sa companyia. A tal extrem vingut só que, estant del modo que estic, jo mateix só lo qui dic mil voltes que tinc raó. Est serà de ma afició lo blasó més estimat: que eixa neu haja avivat lo foc que ja és immortal; i que lo major fiscal faga ofici de advocat. Vós, ab altre extrem, borrau est proceir benigne meu, puix, si mentides dieu, vós mateixa les provau: Honradament vos portau, senyora (Déu vos ho pag); que, sent de mentides sac, ho sou de una red tan clara que a totes se'ls veu la cara, sens que alguna se n’amag. Bé veig que, si professar pura veritat volíeu, única i sola seríeu en est nostre segle avar; però, ¿com, puix és sens par, eixa bellesa divina vostres accions no encamina? Seria, així com és rara la gràcia de aqueixa cara, la condició peregrina. Diuen que una bofetada és càstig de qui desment; mes, si bé ne haveu esment, de bestret estau venjada: Brava me l’haveu donada, puix, lliurant-me de la mort allà en lo perill més fort que patia en alta mar, me haveu vingut a ofegar estant segur en lo port. Mes no será poca glòria per al mal que se m’espera, si teniu de mentidera almanco bona memòria: Veureu en ma trista història mon perseverant amor, que eix inclement proceir que, a mans de vostre rigor, no ha pogut fer penedir content me porta a morir.

 

ENCARINT UN GRAN AMOR

Que no us vulla més que a mi, que no us servesca, senyora, que iscau d'est cor que us adora, que me olvid del que us volguí, que em pese del que patí, que algun altre us vulla més, que amor nou me tinga pres, que a altra major glòria aspire, que per vós jo no suspire, és, senyora, per demés. GLOSA Abans les esteles pures dintre la mar nadaran i los peixos lluiran en les eternes altures; ab morrions, les criatures, i ab petos de acer molt fi se veuran mamar; així en campanya los soldats ab gambuixos i faixats, que no us vulla més que a mi. Abans estaran los rius sens aigua, i los boscs sens fulles, i los sastres sens agulles, i sens cendra los calius; baix 1'aigua faran los nius los aucells, i la traïdora guineu ab la ponedora gallina abans dormirá; abans lo bou volará, que no us servesca, senyora. Abans tos mansos anyells als llops aniran seguint, i a 1'àguila perseguint los pinsans i passarells; per a ràurer los cabells per navaja i per tisora de destral i podadora tots los barbers usaran; malves abans no eixiran, que iscau d'est cor que us adora. Abans los galls aniran apartats de les gallines i mil coses peregrines passades nos contaran, i llargament escriuran ab estirat pergamí del que ha passat fins ací los formigues gran història; abans no es tindrà memòria, que me olvid del que us volguí. Abans eixiran del mar a habitar per les ciutats les balenes i agullats, i en l'aire els veurem volar; abans veurem passejar per los camps lo bellmarí ab la morena i delfí, i fer danses ordenades los peixos dins les panades, que em pese del que patí. Abans al metall més pur les dones avorriran als reals desdenyaran, diamants i perles del Sur, i tindran amor segur sense mirar interès; no demanaran mai res, sinó que, ab correspondència, tindran llealtat i paciència, que algun altre us vulla més. Abans dins cruels presons tindran les rates als gats ab manilles, i, lligats, los faran mil esclatons, dar-los han per los cantons assots comptats al revés, i a les galeres després los condemnaran deu anys per venjar-se de sos danys, que amor nou me tinga pres. Abans tot lo firmament a la Terra baixarà i de 1'orbe pararà lo natural moviment, quiet estarà lo vent, i, perquè tothom se admire, sense que ningú li tire, caurà en terra la perdiu i farà dins lo plat niu, que a altra major glòria aspire. Abans lo feroç lleó estarà com un corder, coneixent lo que ha de fer sols ab la menor raó, quan, per sa inclinació, I contra algú, alterat, se gire, antes que aquell se retire li anirà a besar les mans fent-li carícies molt grans, que per vós jo no suspire.

A LA EXTREMADA HERMOSURA DE UNA DAMA DESDENYOSA  A LA QUAL VEU SON GALANT EN LO DIA DE SANT RAMON NONAT

De veure-us tan celebrada, per si la fama hi afig, mos ulls tingueren desig de haver-ne una cullerada: Mirí eixa gràcia estremada i, mirant ma indignitat,  rendit al ser desditxat  que alcança força invencible,  un mut sofriment terrible  fins vui me ha tingut lligat. La fàbrica celestial  contemplí de aqueix subjecte  a on lo soberà Arquitecte  esmerçà tot son cabal: Viu agraviat lo coral,  tinguts en poc los rubins, vençuts los diamants més fins les perles menyspreades  de vostres parts delicades  i de aqueixos ulls divins. Dia de la devoció  de aquell sant que no nasqué, morí sens nàixer també  ma temerosa afició; que, si bé eixa perfecció és la que mon cor adora,  l'afició és morta, senyora: lo ser li falta i la vida,  mentres no es veu favorida  ni vostre pit la millora. Per perseverant mereix  lo que per humil no alcança,  puix de la desconfiança  trau forces, se aviva i creix. Un any ha ja que pateix,  retirada per lo Amor  en la presó del temor;  mes, com en tan aspre mal  ha gastat tot son cabal,  a crits demana favor. Condemnat a etern pesar,  més val, senyora, que el tinga  del que parlar me convinga  que de tan nociu callar. Serà sàviament errar  si veig ma afició premiada, i si torna desdenyada  mon cor no es queixarà tant  de que, estant-se ell abrasant,  ma llengua estiga gelada. No se ofenga eixa grandesa,  mirant-me ja tan gozat;  que mal cobra llibertat una ànima que és tan presa. No tinga vostra cruesa  tan inclement proceir  que, vent-me per vós morir,  un poc a dolor no es moga;  i, almanco fins que jo els cloga,  ab ulls piadosos no em mir.

A UNES ALEGRIES M0MENTÀNIES

No és menester que digau, de qui sou, mes alegries, que bé es coneix que sou mies amb lo poc temps que durau. Ditxes, glòries i alegries, per què us queixau de ma sort, si vosaltres m’haveu mort en lo millor de mos dies? En fi, sou ventures mies que entre desditxes penau; la causa reverenciau, per qui viviu i moriu: solament lo que sentiu no és menester que digau. Saber sofrir es cordura, quan amor no dona lloc a que es mitigue lo foc o a que ajude la ventura: emperò l’amor procura quan pot, amb majors porfies, agotar ventures mies; tant, que vista ma fatiga, no hi ha algú que no diga de qui sou mes alegries. La ventura que no alcança lo fi de sa possessió, no és ventura, ni és raó, sinó engany de l’esperança, efectes d'esta mudança han de ser mes alegries; sofriu en sobiranies i entre penes desiguals, viviu i moriu lleials, que bé es coneix que sou mies. És ma ditxa tan escassa, que sols ha sabut sentir lo que és viure i morir: efectes del mar que passa. A l’amor que penes traça deveu lo que procurau, ventures que atormentau; i encara que són desditxes, solament pareixeu ditxes amb lo poc temps que durau.

 

 

ALS CELOS DE SANT JOSEP

Un nu massís d'entre humana, de cedro, i divina fusta, fa que Josep se disgusta, puix no hi pren aixa ni plana. Treballa, mes no de gana; deixar-ho tot determina; però, quan pren la barrina, perquè no hi pren, pren la serra; i l'àngel li diu: "No s'erra, Josep, fusta tan divina.