Apunts biogràfics 



Francesc Vicent Garcia Ferrandis naixé circumstancialment a Saragossa el 23 de gener de l'any 1579, fill de Francesc Garcia, d'ofici passamaner i de Margalida Ferrandis, confeccionista.  Tots dos eren tortosins d'origen que s'havien traslladat a Saragossa.  En pocs anys, Vicent Garcia es quedà orfe en morir el seu pare. La mare decidí tornar amb el seu fill a Tortosa.   Posteriorment es tornà casar amb un llibreter de nom Pau Bono.
De la infantesa d'en Vicent (així és com l'anomenaven) no se'n sap res.  Ja adolescent,  es desplaçà  a Barcelona per continuar la seva formació acadèmica, obtenint allí el batxillerat d'Art.

Hi ha constància de la seva presència a Barcelona en la diada de Corpus l'any 1599, coincidint amb la visita del rei Felip III.

És versemblant que en aquesta ciutat també hi cursés els estudis eclesiàstics.  És prou clarificador el fet que a finals de 1601 hi rebé la tonsura i els ordes menors, segons que consta en el Llibre d'ordes de l'Arxiu diocesà de Barcelona.

Es té notícia que al 1604 va anar València on, va tenir una nova ocasió de veure el Rei Felip III.

Francesc Robuster, bisbe de Vic, li féu costat i el nomenà el seu familiar i mestre de capella .

El 24 de setembre del 1605 va ser ordenat prevere en la capella de     Santa Maria la Rodona de Vic, monument romànic de forma circular del segle XII malauradament desaparegut.

Al desembre del 1606 guanyà unes oposicions i se'l nomenà rector de la parròquia de Vallfogona de Riucorb, aleshores tenia vint-i-set anys. És interessant reproduir un fragment de l'acta de nomenament on queden ben paleses les virtuts de mossèn Francesc Vicent Garcia:

"En virtut de la ciència literària, claredat d'enteniment, honestedat de vida i costums i de moltes altres qualitats amb que Déu Senyor Nostre tant pia i misericordiosament ha enriquit a la persona del reverent Francesc Vicent Garcia, prevere de Tortosa, (...) i volent Nos premiar sos serveis (...) venim a nomenar-lo rector de la cura i escrivania de la parròquia de Santa Maria de Vallfogona"

El  9 gener de 1607 va prendre posició de la parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb. De moment, però, hi deixà un regent ja que ell continuà al costat del bisbe Robuster fins que aquest morí pocs mesos després.

A finals d'any apareix substituint temporalment Josep Sicard, amic seu, a la parròquia d'Òdena (Anoia)

És en el començament de l'any 1608 quan s'instal·là la seva residència al poble de Vallfogona, i ja és fa càrrec del ministeri parroquial, per bé que se'n coneixen freqüents absències. Curiosament, la seva activitat poètica coincideix amb les estades a la seva rectoria.

Al 1609 assistí al Sínode diocesà a Vic.

A finals de l'any 1609  rebé la visita del famós bandoler Perot Rocaguinarda. El Rector li dedicà un sonet on l'anomena "el millor pillard del cristianisme".

Pregué part al concurs literari de poesia  (1610), que se celebrà a Girona per commemorar la beatificació de Sant Ignasi de Loyola.  El tema, en llengua catalana, consistia a compondre una glossa d'una quintilla  a "A Sant Ignasi de Loyola" . Hi participà amb el poema "A què ens animem incita" amb el pseudònim Gaspar d'Orient.  Aquests dies deuria escriure també el conegut romanç "Una nimfa de la Segarra"

Conten que mentre el nostre mossèn feia camí cap a Tàrrega es trobà amb un eixerit jovencell a qui li preguntà:

"D'on vens? On vas? Com et dius? I, amb qui estàs?"
El noi li contestà:
"Vinc de Targa, vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú."

Mn. Vicent va quedà tan impressionat de la resposta que va proposar-li de ser el seu escolà.   Així va escollir l'escolanet que tantes vegades és protagonista en les seves anècdotes.

L'any 1612,  Joan de Montcada fou nomenat arquebisbe de Tarragona, qui ben aviat requerí els serveis del  nostre Rector a la Seu Metropolitana. El Prelat tarragoní va convidar el Virrei de Catalunya, Marquès d'Almazán a les festes de Santa Tecla.  El Marquès acceptà i va fer la travessia per mar des de Barcelona a Tarragona.  Mossèn Vicent va ser invitat d'honor en aquest viatge, potser perquè distregués la comitiva amb els seus acudits i dites enginyoses.
Les incidències d'aquell pintoresc viatge les relatà en dues extenses composicions poètiques que alhora documenten la seva estada a Tarragona (1613).

El mateix 1613  es va fer lectura pública a la Paheria de Lleida, davant de les autoritats, d'un dels seus poemes més encomiats: l' Oració panegírica.  Se li va encomanar de pronunciar aquest discurs ( redactat en vers) en ocasió del nomenament de Felip Berga com a nou rector de l'Estudi General (Universitat) de Lleida.

Al 1614, és de bell nou a Barcelona on participà en les festes de beatificació de Santa Teresa de Jesús.
   

En aquesta època morí el seu escolanet anomenat Pere, quan només tenia dotze anys.   El Rector li va dedicar un emotiu epitafi esculpit sobre una làpida funerària que s'ubicà sota la pica de l'aigua beneita del temple parroquial de Vallfogona.   Avui, malgrat que la pica ja no hi és, sí que es conserva la làpida , força malmesa, on s'hi pot llegir encara un bon tros de  "Ací jau un escolà..."

Al 1614 s'endega la construcció de la capella de Santa Bàrbara, gràcies a les donacions dels feligresos, aconseguides pel costum local de la capta casa per casa.
A l'entrada s'hi construí un pòrtic renaixentista de pedra picada, que ostentava quatre  columnes amb capitells corintis, dues a cada banda del portal,   que sostenien un artístic fris coronat per dues volutes simètriques. Cada columna en la part basal estava  decorada  amb diversos motius simbòlics   d'estil plateresc. Cadascuna presentava un emblema o escut d'armes, entre ells l'escut heràldic del Rector.  A l'interior hi havia un retaule de fusta tallada, ricament ornamentat, que evocava escenes de la vida de la Santa.
Al juny del 1617, l'abat del monestir de Santes Creus Fra Josep de Barberà beneí la capella. Una làpida, redactada en llatí, situada sobre l'epitafi  de l'escolà, rememora aquella jornada solemne.
Durant la revolta del 1936, uns desaprensius insensats  van incendiar i destrossar la capella a cops de mall.  Avui,  només en resten, dissortadament, vestigis del frontis.

Per celebrar l'esdeveniment es va posar en escena la "Comèdia famosa de la Gloriosa Verge i Màrtir Santa Bàrbara", obra que Mn. Vicent va compondre especialment per aquesta diada. Durant molt de temps, els vallfogonins van representar aquesta escenificació de la vida de la Santa, any darrere any.

A
la parròquia es conserven uns goigs a llaor de Santa Bàrbara, que sempre s'havia cregut que eren obra del Rector. Igualment unes cobles a Santa Bàrbara que encara es canten cada any a Vallfogona el dia de la festa patronal de Santa Bàrbara.

L'any 1621 Pere Montcada va ser nomenat bisbe de Girona.  Ben aviat, cridà a Mn. Vicent Garcia  perquè es faci càrrec de la secretaria particular del bisbat.

En ocasió de l'òbit del rei Felip III, a la Catedral de Girona se celebraren unes exèquies solemnes.   El Prelat encomanà la prèdica de l'oració fúnebre a mossèn Vicent Garcia.  Aquest sermó més endavant fou publicat i és l'únic text en prosa que coneixem del rector-poeta.

L'any 1622 hi ha constància de l'absència a la parròquia del nostre Rector durant 8-9 mesos.
Al mes de maig del 1622 és investit doctor en Teologia als Reials Col·legis de Tortosa i al mes d'agost portà a terme una breu estada a Madrid.

L'anecdotari popular diu que  el rei Felip IV disposà que el Dr. Garcia entrés a la cort. Durant l'estada a Madrid es relaciona amb altres escriptors de l'època, entre ells Lope de Vega. La llegenda explica que el Rector mentre passejava per uns jardins, va veure que a sobre d'una llosa hi havia un noi que hi dormia tranquil·lament i un senyor que l'estava observant, era Lope de Vega. En arribar Vicent Garcia el personatge desconegut li comenta:

"O el muchacho es de bronce
o la piedra es de lana"

El Rector li respon:

"No hay más bronce ni más lana
que tener años once y no pensar en mañana."

Sorprès en Lope de Vega per la ocurrent resposta i en vers, se'l mira de dalt baix i li diu: 

"Tu eres García, a pesar del disimulo"

D'aquesta manera casual es van conèixer els dos personatges.

"Vox populi" diu que en el viatge de retorn a Vallfogona, el nostre poeta va emmalaltí.  Hi ha qui fins i tot insinua un possible emmetzinament durant el seu pas per Saragossa.

Al juny de 1623 rebé la tant anhelada relíquia de Santa Bàrbara que tants esforços li va costà d'aconseguir-la.

Ja a la rectoria, conscient  que la seva salut anava empitjorant, atorgà  testament i nomenà regent de la Parròquia a Mn. Pau Martí.  Mesos més tard expirava després de patir una llarga agonia, quan només tenia quaranta-quatre anys.  Era el dia 2 de setembre de  l'any 1623. 

Una làpida adossada a la façana del temple parroquial, que reprodueix l'acta de defunció, ens ve a rememorar on es féu el sepeli les seves restes mortals, en el lloc anomenat cementiri de preveres, situat a l'entrada del temple sota un porxo ara inexistent.  Sobta aquest canvi atès que F.Vicent Garcia va disposar que la seva sepultura s'ubiqués davant de la capella de Santa Bàrbara.

signatura autògrafa del Francesc Vicent Garcia